Visualització de contingut web

Sociabilitat i funció del bany públic

El bany no és un lloc on es puga practicar el sexe. Homes i dones acudixen per separat i en dies diferents, tal i com establix un fur de Jaume I: "ni los homes se banyen en los mateixos banys los dies que.s banyen les dones". Així i tot, les disposicions reflectixen, en certa manera, realitats a eradicar. Així, el 1324, Jaume II és advertit que alguns habitants de València penetren violentament en els establiments quan hi ha dones, per això ordena al Justícia Reial que s'impedisca entrar als banys d'esta ciutat els homes que depassen la infància durant les hores en què es banyen les dones. El document no parla, doncs, d'abusos sexuals –no es precisa que les dones siguen forçades– i sols sembla al·ludir a un conflicte pel límit d'edat dels fills barons que hi poden accedir amb les seues mares –com succeïx en el món musulmà- encara que el perill de desordres és evident. Els furs de Usagre (1267-75) i Cáceres (1267-69) multen amb un morabatí l'home o dona que entre al bany durant els dies reservats per a l'altre sexe, sense major consideració. Ara bé, Ruíz-Moreno assenyala que, segons els furs de Conca (1190), Iznatoraf (1190) i Zorita de los Canes (1180), "no sufría ninguna pena el hombre que violaba a una mujer en el baño si ésta había penetrado en los días fijados para los hombres. En cambio, el hombre que violaba a una mujer en los días reservados para las mujeres, sufría la pena de muerte".
 
En definitiva, el bany oferia serioses possibilitats de transgressió de les normes socials en matèria de sexualitat, així com d'agressió a l'honorabilitat femenina. Tot això té molt de desestabilitzador, ja que, com observa R. Narbona, els grups objectivament susceptibles d'estos desfogaments pertanyen a les capes més baixes de la societat. Per este motiu les ocasions s'evitaran de forma dràstica i, segons sembla, eficaç.
 
Fa la sensació que l'usuari rara vegada acudix o roman solitari en el bany, encara que en este aspecte pot haver clares diferències entre homes i dones. Dels primers ens falta informació, encara que coneixem el cas dels veïns d'Alcoi del segle XIII, que es reunixen per a conversar i discutir els seus assumptes en un bany prop de la vila. Les dones, per la seua part, es fan acompanyar de xiquets i servents, assistència que és regulada per diversos furs, com el de Tortosa. L'edat dels xiquets de sexe masculí que poden acompanyar les seues mares ve marcada per la seua etapa impúber, després de la qual, com hem vist, han d'acudir en els dies fixats per als homes. En el món islàmic, suposa per a l'adolescent un acte de gran transcendència, com a ritus iniciador en la masculinitat, la primera vegada que acudix al bany amb els homes.
 
Ni els xiquets ni els servents paguen entrada. Estos últims ajuden els seus amos portant poals, tirant-los aigua, friccionant-los. El recurs a servents –de sexe femení– pareix, no obstant això, cosa més habitual entre les dones.
 
La documentació coneguda mostra que era bastant normal que els banyistes portaren amb ells els utensilis necessaris per al bany, reduint pràcticament només als poals el mobiliari propi de la casa de banys.
 
Un incident esdevingut en un bany de València a finals del segle XIV ens servix per a oferir un viu quadre del que podia representar per a un grup de dones l'assistència al bany públic: amb qui anaven, què hi feien i com ho feien, més l'interés addicional del conflicte suscitat. Es tracta del cas del Bany d'En Suau o del Mercat, del qual conservem el procés que generà davant del Justícia Criminal. La causa s'inicià alguns dies després dels fets, el 15 d'octubre de 1397, i es va prolongar, almenys fins al 18 de febrer de 1398. Mereix que la tractem en extensió. A partir de les declaracions de Joan Suau i Tomasa de Montpaó intentarem reconstruir el que va passar.
 
Els fets transcorren un dissabte –vespra de la festivitat dominical- de tardor, a mitjan d'octubre. Eixe dia Tomasa, esposa d'un ferrer anomenat Gil de Montpaó, acudix al bany d'En Suau acompanyada d'altres dones: "vengueren al dit bany per banyar-se, segons és acostumat". La menuda comitiva la formen, a més de Tomasa, la seua filla, la seua cunyada–esposa de Garcia de Montpaó– i una serventa mora d'esta.
 
Segons Joan Suau, la mencionada Tomasa, "contra forma e manera acostumada fer en bany" anà amb molts draps de diverses mides i en gran quantitat, "en manera de draps de bugada" i, col·locant-se enmig de les altres dones que es trobaven a l'interior dels banys, agafà els draps i es posà a llavar-los, prenent a pler l'aigua freda i l'aigua calenta, segons li convenia per a la seua tasca i contra la voluntat de les banyistes presents:
 
"pres los dits draps e, en mig de les altres dones que aquí eren per banyar-se en lo dit bany, contra voluntat de les dites dones, prenien l'aygua calda et freda segons que les plahia e, per manera de lavar draps de bugada, lavava los dits draps dins lo dit bany, en loch no acostumat e on jamés aytals coses no.s fa ni s'acostumave fer".
 
Les altres dones, davant la falta de proveïment, "la fretura que passaven de la aygua", cridaren una tal Elena, serventa del bany i esclava de Joan Suau, perquè les atenguera degudament, "que.ls donàs recapte quom calia", sota l'amenaça d'abandonar l'establiment.
 
En la defensa de Tomasa els fets es plantegen de forma molt diferent, quan no oposada. Ella i els seus acompanyants –diu– "anaven al bany qui.s s'apella lo Bay del Mercat... per banyar-se simplement". Una vegada acomodades a l'interior de l'establiment, Tomasa hauria utilitzat directament els servicis de la serva musulmana de la seua cunyada per a proveir-la d'aigua. Primer un poal d'aigua calenta, on admet haver posar roba a remull, després un poal amb aigua freda per a mesclar amb la calenta: "la mora... li portà a ella, dita Na Thomasa, un poal ple d'aygua calda e posà-lo.y de ropa. E en aprés, ab una arteça, aportà-li aygua freda per temperar la calda".
 
Segons la demanda de Joan Suau, Elena, "fembra bona e de bona condició", va dir molt educadament a Tomasa les paraules següents: "Madona, per amor de Déu, no façats tant dan que vos vullats lavar tants draps en lo bany, que ja són tants com d'una bugada, e en lo bany no es acostuma de lavar tants ni aytals draps", el que indica que llavar un poc de roba, al contrari, no era gens anormal en el bany públic.
 
A part d'això, la versió de Tomasa torna a diferir substancialment. Elena hauria acudit al lloc on es trobava esta dona i, "fort vituperosament", pres el poal d'aigua que Tomasa tenia per a les seues necessitats amb la intenció d'endur-se'l. Tomasa, per la seua part, sense saber que Elena era esclava, li hauria dit "fort simplement" que deixara el poal, "qu.ella los havia feyt venir e havia feyt temperar l'aygua".
 
Joan Suau admet que té en el bany les seues esclaves "catives" per a "servitut del dit bany". Entre elles, Elena, una tàrtara que Suau ha destinat a "provehir les persones vinents aquí per bayar-se". Este personatge declara, també, que la captiva guanyava diàriament quatre sous "fahent ses fahenes, lícites e honestes, en lo dit bany com en altres parts". Així mateix, sempre segons Suau, davant les correctes peticions d'Elena, Tomasa hauria reaccionat tirant-la al terra amb una gran empenta, de forma que en caure s'hauria colpejat contra un banc, sense poder alçar-se després:
 
"en gran dan, menyspreu e injúria del damunt dit en Johan Suau, senyor de la dita Elena, cativa e serva, induhida maligne e diabolical... pres la dita Elena... e gità en terra, donà en aquella tal en tan gran empenta que la dita cativa pres gran colp de la sua persona... que cayguda donà en son banch, no.s poch levar si fora levador, tant fon lo colp, mal e cruel, si altra no la hagués levada".
 
Afig Joan Suau que, a causa dels colps rebuts, la seua serva tàrtara es troba en perill de mort i que si aconseguix sobreviure serà "tots temps de sa vida alesiada e asellada", i arriba a suggerir una compensació pecuniària pel perjudici que este fet li causarà, d'acord amb les expectatives de la vida que considera pròpies dels tàrtars, és a dir, uns cent any.
 
Com hem vist, l'explicació de Tomasa diferix radicalment. Elena hauria tractar d'endur-se el seu poal amb mals modes i, davant la seua justa i mesurada protesta, l'esclava de Suau hauria reaccionat escridassant Tomasa "¡na vil puta baguasa, vos tendreu lo meu poal!", llevant-li d'una tirada el poal i colpejant-la amb ell al cap: "e donà tan gran tirada que lo dit poal tolch a la dita Na Thomasa, e ab lo dit poal donà e ferí a la dita Na Thomasa un gran colp en lo cap, que al poch no la mata".
 
Immediatament, la resta de dones que havia al bany "e en la dita casa eren" haurien aconsellat a Tomasa que abandonara el lloc amb rapidesa: "¡Madona, exits-vos del bany guardant-vos no us mate, exits-vos-e tost!" I esta, molt acuradament, "per pahor de la dita que.s diu sclava, se isqué de la dita casa calda e anàse'n a la roba per vestir-se, sens que no.s banyà". Però no acaba ací la presumpta agressió, ja que l'esclava de Suau, segons Tomasa, l'hauria seguit, llevant-li la roba quan anava a vestir-se per a tirar-la pel bany, blasfemant i insultant-la. Després, Elena hauria escomés Tomasa, colpejant-la amb el cap al ventre i arrapant-li els pits fins que l'agredida hauría aconseguit escapolir-se'n i fugir:
 
"la dita que.s diu sclava, no contenta de ço que feyt havia... vench detràs la dita Na Thomasa e, fort vituperosament, li pres les robes de vestir, les quals aquella se volia vestir per anar-se'n per paor de la dita que.s diu sclava que mal no li fes, e lançà-les per lo bany flastonant e dient mal a la dita Na Thomasa. E de açò és fama. Item diu... que encara, afegint mal a mals, la dita que.s diu sclava se lexà anar a la dita Na Thomasa e ab lo cap li donà tan gran colp al ventre e la rapà totes les mamelles e los pits, e l'agra morta sens dubte si no que aquella se n'isqué fort cuytadament del dit bany, e almens de aquella on era".
 
Per a acabar el quadre, Tomasa explica les contusions que patix Elena com a resultat d'un acte d'autolesió. Afrontada per no haver pogut consumar l'agressió a Tomasa, l'esclava s'hauria colpejat a si mateixa contra el paviment enrajolat del bany: "per onta, com no poch matar o consumar a la dita Na Thomasa, fort maliciosament se gità en terra en en les loses del dit bany e donà grans colps a sí mateixa". Tomasa, no cal dir-ho, es considera una dona "de bona fama e conversació". D'Elena afirma que és "difamadora, superbiosa, desenrívol", que "ha acostumats de fer semblants crims e majors" i que, per les seues maldats, ja ha sigut venuda diverses vegades.
 
En definitiva, el cas del Bany d'En Suau oferix un gran interés, en primer lloc, per a reconstruir l'ambient de l'establiment:
 
- Hi ha un servici d'aigua calenta i d'aigua freda a disposició dels banyistes, segons la seua necessitat.
- Pareix bastant clar que les dones romanen assegudes o recolzades en bancs mentre fan la pràctica del bany.
- L'aigua calenta se servix en un poal a les banyistes, després es tempera amb l'aigua freda que es duu en un cubell.
- Es distingix bé una estança anomenada "casa calda" i un vestíbul.
- El bany es troba totalment o parcialment pavimentat amb lloses.
 
En segon lloc, és important per a discernir el que es considerava normal entre els usuaris del bany. Entre altres, el fet que la protagonista i els seus acompanyants acostumen anar-hi els dissabtes: convertixen el bany en un acte rutinari de neteja corporal davant la festivitat del diumenge. D'altra banda, és destacable la patent necessitat de serventes, les particulars i les pròpies del bany, per a la constant provisió d'aigua demanada per les clientes, de forma que l'excés de les demandes de Tomasa pertorba el bon servici de la resta de dones. I no menys important és la detecció del costum de fer una menuda bugada amb la roba bruta a l'interior del bany: l'acte de Tomasa només representa un abús exagerat d'este costum, que té així mateix un caràcter rutinari.
 
Sens dubte, el text més esgrimit en publicacions espanyoles sobre banys medievals és el del poeta Jaume Roig quan descriu, en un passatge del seu Espill, les visites nocturnes que l'esposa del protagonista realitza a dos banys de la ciutat de València. Tots dos banys estan documentats: un és el d'En Sanou, a la parròquia de Sant Llorenç. Per feliç coincidència l'altre resulta ser el Bany d'En Suau, el mateix on Tomasa i Elena protagonitzen l'incident que acabem de comentar. Esta circumstància ens permet advertir un clar contrast entre dues percepcions molt diferents de l'exercici del bany.
 
En realitat, la pràctica balneària no interessa gens ni mica al poeta, encara que després posa en boca de la protagonista recriminacions al seu marit per no reconéixer el "color", la "tendror", l'"olor" i "la pell tan suau" que ha adquirit amb esta. Esta pràctica, d'altra banda, no es restringix al bany estricte: una vegada en la casa, ella i els seus acompanyants, després de despullar-se –el que indica que els fets han d'ocórrer en la sala tèbia, en el clímax adequat d'humitat i calor, amb amplitud d'espai– despleguen, sens dubte per a no relliscar en les lloses, catifes ("tapits") sobre les quals ballen, juguen fent salts i es fan servir menjar, beguda i confitures refinades. Es maquillen i perfumen amb "pegats de llambre, benjuí, ambre, aigües i almesc" d'alt preu. Així, els efectes de la visita al bany no sembla que es deguen –exclusivament almenys– al beneficiós efecte de l'aigua. Com ha notat P. Iradiel, la "tendror" ens remet a un context d'afaits i cosmètics, l'"olor" a un ús d'essències, bàlsams i pràctiques sofisticades de perfumeria.
 
L'embelliment femení constituïx una de les funcions del bany, encara que de forma subsidiària. L'apòleg del Libro de los Engaños de las malas mujeres (inicis del segle XIV) confirma que la primera operació de tota dona que se sotmetia a la tècnica de l'embelliment era el bany. El mateix bany era lloc d'aplicació d'afaits. En el tractat De ornatu mulierum, Arnau de Vilanova recomana passar pel bany abans de sotmetre's a depilació i tenyiment de cabells.
 
D'altra banda, Iradiel ha assenyalat també la funció festiva que, simultàniament, adquirix la pràctica del bany, acompanyada d'una expressió lúdica del cos. Però no ha deixat d'observar que la freqüència d'estes expansions "augmenta a mesura que es puja de les classes populars a les classes superiors". El contrast entre Tomasa i la dona de l'Espill és molt clar. La imatge de les dones llavant roba en els poals, entre un atrafegat tràfic de poals d'aigua, resulta d'una espantosa vulgaritat si la comparem amb la refinada festa nocturna que, suposadament, ocorre en el mateix bany. Ha d'acollir-se, doncs, amb gran prudència la idea de Vigarello que considera el bany medieval com un lloc d'alegria i festins, en un ambient de liberalitat que ens fa recordar els versos de Jaume Roig. Però les fonts que maneja este autor són exclusivament literàries i, a més, exteriors a l'àrea geogràfica del hammâm.
 
Potser es pot parlar d'un ús diferencial del bany públic. D'una banda, el de les classes benestants, amb un fort component de divertiment; de l'altra, el de les classes populars, més orientat a les necessitats i rutines de la higiene pràctica: "banyar-se simplement". El primer té, òbviament, un major reflex en les fonts literàries de l'època, que han de ser preses amb precaució i degudament contrastades.
 
Menys crèdit mereix encara, com ja hem assenyalat, l'equiparació dels banys públics a "cases de plaer" o bordells més o menys encoberts. La literatura medieval francesa ens mostra, certament, el bany com a lloc de trobada d'amants, que s'acomoden en llocs reservats, però estos llocs no existixen en el hammâm, on els ambients de les tres sales per on passa el banyista no es troben compartimentades. En el hammâm tampoc hi ha cossis d'immersió on els homes i dones poden compartir el gaudi de l'aigua, tal i com ens mostra certa iconografia baixmedieval. Les vaguetats sobre "plaers sensuals", en què arriba a incórrer el mateix Sanchis Sivera, difícilment responen a l'ordinària realitat del bany públic conegut en la península ibèrica.
 
Els que ens queda, doncs, respecte a la funció real del bany, a part de la seua inevitable dimensió de sociabilitat, no és sinó l'exercici d'una sofisticada higiene pràctica. Ja en el segle XII una llegenda referida per Aymeric Picaud mostra un camperol de Navarra acudir a un bany "sarraí" després de passar-se el dia batent en l'era. En l'altre extrem del arc temporal en què ens movem, el 1567, val la pena recordar el bon sentit manifestat pel morisc notable granadí Francisco Muley Núñez davant la pragmàtica de Felip II per la qual pretenia, entre altres coses, suprimir l'ús dels banys:
 
"Formáronse los baños para limpieza de los cuerpos, y decir que se juntan allí las mujeres con los hombres es cosa de no creer, porque donde acuden tantos, nada habría secreto: otras ocasiones de visitas tienen para poderse juntar, quanto más que no entran hombres donde ellas están...".
 
Las paraules atribuïdes a Hernando de Válor, relatives al mateix tema, constituïxen un altre valuós i expressiu testimoni en este sentit: "Vivirán nuestras mugeres sin baños, introducción de tantos años; veránlas en sus casas tristes, suzias, enfermas, donde tenían la limpieça por contentamiento y por sanidad".
 
Encara que la seua utilització era encara important en el primer terç del segle XVI, en l'època de Felip II els banys públics eren ja uns establiments escassos, poc freqüentats i pitjor considerats. El factor epidèmic i la moral de la contrareforma, amb la seua repugnància al nu, concorren en el descrèdit de la pràctica balneària. No es pot pensar, és clar, en una incidència seriosa de les epidèmies de pesta, ja que l'aparició d'estes i el seus episodis més mortífers són dos segles anteriors. Major efecte degué tindre el temor la sífilis portada d'Amèrica. A esta causa atribuïa Lucio Marineo Sículo la desaparició dels banys de Toledo cap al 1530: "de poco tiempo acá se han perdido porque la gente no osaba entrar en ellos de temor que se bañaban allí los que estaban enfermos de las buvas". Tanmateix, la pervivència d'establiments balnearis del tipus hammâm a ciutats com Sevilla i València fins a ben entrat el segle XVII obliga a matisar la incidència de la sífilis, l'aparició de la qual, no obstant això, degué contribuir a accelerar o a consumar els tancaments en diverses ciutats.
 
Les classes benestants deixen d'acudir al bany i desapareixen les referències als usos festius en estos establiments. L'alternativa serà, com assenyala Vigarello, una higiene de la roba, basada en el llavatge freqüent de les peces, en el canvi diari de camisa i les fregues amb locions i perfums. S'ha d'advertir que esta pretesa higiene de la muda diària i les aromes es fa menys factible conforme descendim en l'escala social.
 
La localització dels banys valencians en actiu durant els segles XVI i XVII, començant pel mateix  Bany del Carreró, més tard anomenat "del Almirant", ens remet a una topografia relativament marginal, apartada de les millores zones de la ciutat. Queden cinc o sis banys arraconats en carrerons (els del Carreró i la Corona), en zones de pas de transeünts que entren i ixen de València (els de Sant Llorenç i les Torres) o d'estudiants (Bany de l'Estudi). D'este últim diu José Vicente Olmo en la seua Lithologia de 1653: "Y no ha muchos días que se ha advertido por indecente en esta ciudad, y de grande inconveniente el baño que está junto a las paredes de la Universidad, y enfrente del mayor santuario del orbe, el Colegio de Corpus Christi".
 
Podem acabar, finalment, amb uns versos de Jaume Orts, de la valenciana Academia de Nocturnos (finals del segle XVI), recollits per Rubió, que constituïxen bona mostra de la consideració de què gaudixen els banys en l'ambient literari de l'època:
 
Tírenle con escopeta
al maridillo sin ser
que le dice a su mujer:
ay, anau al bany, manyeta
Cuando la mujer se inclina
a semejante contento,
bañadla en vuestro aposento
con un paño de resina.
Y si quiere más regalo
y no está blanda con ello,
echadle fuego al cabello
y curtidla con un palo...